La gran majoria recordarà a Xavi Fernández pels anys que milità al FC Barcelona, on guanyà, entre el 1994 i el 1999, 4 lligues ACB i una Copa Korac. D'altres, potser ho facin de la seva darrera etapa al Casademont Girona, on posà punt i final a la seva carrera al 2005. I un grup més reduït, fins i tot es remuntaran als seus inicis a l'ACB amb el Lleó. Sigui com sigui, hom convindrà en identificar l'aler nascut a L'Hospitalet l\'any 1968 com un dels grans canoners en la història del basquetbol català i estatal. Avui hem volgut parlar amb ell per a que ens faci una retrospectiva de la seva trajectòria i ens doni la seva opinió del bàsquet actual
Com afronta un jugador professional la fi de la seva carrera esportiva?
Bé, és una qüestió complicada. Hi ha molts jugadors que segueixen jugant perquè no saben què fer amb la seva vida un cop deixin l'esport d'elit. En el meu cas, sempre vaig procurar que això no em passés, i en aquest sentit és clau una bona formació i tenir en ment projectes a desenvolupar un cop arribi el dia de deixar el bàsquet.
Si no tinc entès malament, encara segueixes lligat al món de l'esport.
Sí, actualment formo part de l'organigrama del CB Girona, on sóc entrenador de tecnificació i representant social de l'entitat. A la vegada, col·laboro en la promoció i execució de diversos actes i esdeveniments relacionats amb l'esport.
Creus que vas prendre la decisió de deixar-ho en el moment correcte?
Considero que sí. Vaig seguir jugant mentre creia que podia aportar coses a l'equip i ser efectiu. I a nivell individual, el fet d'assolir el rècord de triples anotats a l'ACB -650- també va copsar una de les meves metes com a jugador professional. Un cop aconseguits ambdós objectius, tant a nivell col·lectiu com personal, penso que el moment de penjar les botes era l'idoni.
I com a jugador, quina fou la teva major decepció?
Probablement, la final de la Copa d'Europa perduda l'any 96 davant el Panathinaikos. Crec que molts dels que integràvem aquell equip et dirien el mateix enguany. El vestidor era un poema...
Com ho vàreu viure? Quines van ser les reaccions?
Hi podies veure de tot, realment. Des de jugadors indignats amb l'arbitratge i la famosa acció polèmica del final -tap de Vrankovic a Montero-, fins a d'altres completament enfonsats perquè pensaven que mai tornarien a tenir una oportunitat com aquella, passant per algun que canalitzava la seva ira en forma de retrets al company... De tot.
Al llarg de la teva carrera, t'hauràs trobat amb tot tipus de situacions dins d'un vestidor...
Sí, òbviament. He hagut de conviure amb tot tipus de personalitats, des de companys que desestabilitzaven el grup, com gent magnífica per altra banda. No obstant, tot i veure que un company no està sent un bon professional i que això et perjudica, al final has de fer-li cantó i redreçar en la mesura del que puguis la situació. La maduresa del col·lectiu és la clau de l'èxit.
Parlem de la teva sortida del Barça. Com vas afrontar el fet de marxar després de cinc temporades brillants i de ser un jugador tan emblemàtic pel club?
Personalment, no fou una sortida tan traumàtica com la que pot haver suposat per altres jugadors que també hi ha estat molts anys -el cas de Roger Grimau és un dels més clars darrerament- . Em podria haver quedat al club, tenint minuts residuals i adoptant el paper de confident i controlador del vestidor que tot entrenador demana. Però jo em volia sentir com quelcom més que això. Considerava que la meva carrera no podia decaure amb només 31 anys, tenia encara molt bàsquet per oferir i ganes de seguir tenint responsabilitat a un alt nivell. Si bé a Màlaga no acabà de sortir bé la cosa, a Gran Canària vaig poder revifar i els dos darrers anys a Girona van ser molt bons.
Finalment, com veus el bàsquet actualment? Fes-nos una petita valoració, si us plau.
Bé, crec que hi ha un clar contrast entre el bàsquet europeu i l'americà. Sempre he pensat que a Europa hi ha més qualitat, més fonaments, però el greuge comparatiu respecte el físic continua sent decisiu. No obstant, penso que cada cop s'estan igualant més ambdues competicions i el nivell tendirà a ser encara més similar. Cal dir que en els últims 10 anys el bàsquet a Europa ha progressat d'una forma espectacular. Sobretot a nivell tàctic -especialment defensiu- on l'scouting que fan els tècnics es cada vegada més exhaustiu i dota als equips d'una competitivitat abismal. Ara un bon tirador ha de passar fins a 3 i 4 bloquejos indirectes per poder rebre la pilota. Primer et defensa el base, després passes al pivot i finalment has de superar a l'aler del cantó contrari per trobar una bona posició de tir... És normal que el nivell d'anotació acabi sent més baix!
