No és d'estranyar que una persona a la que gairebé 25.000 socis li van dir que marxés i no els hi ha fet ni cas, a la que 14 de 18 directius de la seva junta originària li han fugit per discrepàncies personals, li doni absolutament igual que els encarregats de la gespa recomanin que el camp es desgasti el mínim possible. A ell, al president, a Joan Laporta, tot això se li rellisca. Si ell, els seus fills o els dels seus amics volen jugar a la gespa ho fan i prou. Igual que si ell, el president, el Sr. Laporta, vol anar a llotja amb el Sr. Sala Marti, que no és ni soci, per veure Bruce Springsteen i confondre l'Estadi amb la seva discoteca particular, ho fa i prou. El que oblida el Sr. Laporta és que el club no és seu, ni dels seus fills, ni de Sala Martí, és dels socis. Aquests socis que tot i la bona marxa esportiva de l'equip no van a l'Estadi, però no posen el seu abonament a la venda. No ha pensat, Sr. Laporta, que potser en les seves actituds en temes com les nens que juguen a la gespa hi ha una bona part de la resposta a la pregunta de per què la gent no va al camp. Només cal recordar les darreres paraules de Marc Ingla, home que durant molts anys ha estat de la seva absoluta confiança i va acabar fugint per cames, quan diu que realment "les seves actituds no han canviat gens". I aquest és el drama institucional del club: nens que juguen, els seus, i vostè que no aprèn.

Vols tenir titulars a la teva web?

Ja tenim guanyadora de les 2 entrades Barça-València del 14 de març. Fes-te admirador/a per participar i opinar

OPINIÓ | Compartir a Facebook | Comenta a Twitter | Envia a Latafanera