El president del Barça, Joan Laporta, ha indicat reiteradament en les últimes declaracions que ell és partidari d'una "transició tranquil.la", al mateix temps que afirmava que no era partidari de "grans canvis" i que calia seguir el model actual. Les frases de Laporta s'ha de veure des d'una perspectiva de la campanya electoral que el club està a punt d'encetar.
Cal fer algunes consideracions respecte les paraules del president. Laporta és ben lliure de dir que cregui convenient, però sobta que veient la seva trajectòria, especialment des de la seva època de paquiderm blavosa, faci de la tranquil.litat institucional una virtut. Si el Sr. Laporta el que vol dir de manera subliminal és que la millor manera de garantir l'estabilitat del club és que el proper president de l'entitat sigui un membre de la seva junta, s'equivoca de bat a bat. La millor garantia de funcionament del club és el compliment dels estatuts, la celebració d'eleccions on el soci pugui mostrar la seva opinió. Sigui qui sigui el president, alguns amb més encert que altres, el club continuarà funcionant , millor o pitjor, però ho farà. Això de dir "com no em podeu votar a mi, voteu a un dels meus", recorda una mica allò que tot sovint diuen les dictadures "després de mi, el diluvi". Després de Laporta, vindrà un altre president i el club no s'ensorrarà pas. A més, si com tot els rumors indiquen, els membres que tenen més opcions per representar la candidatura continuista són d'una banda Xavier Sala i Martín (és increïble, sí, però sona com a candidat l'home de les jaquetes de colors i de una tradició barcelonista pública descoberta fa poc) o Jaume Ferrer (del que només es coneix aquest any de gestió de junta directiva, on no se sap ben bé que fa) no semblen ni de bon tros, homes que tinguin gaires possibilitats d'optar a res davant d'una afició que veu amb molta suspicàcia moltes de les actituds d'aquesta junta directiva i que en molt casos té ganes d'un canvi des del punt de vista institucional. Hi ha un altre aspecte de les paraules de Laporta que caldria esmentar. El seguidor blaugrana sap distingir perfectament esportiu del social o institucional. Sap també el seguidor a qui corresponen els èxits i a qui els ha d'atribuir, tant en futbol com en les seccions. Així que la tàctica d'aprofitar els guanys esportius per garantir la permanència d'un dels seus a la presidència ( d'aquí l'enorme despesa econòmica per potenciar bàsquet, handbol i hoquey aquest any) no es segur que li sortí bé. Al final de temporada la gent valorarà i ho valorarà tot, els èxits esportius, però també l'altra cara de la moneda: el famós "Al loro", la relació amb Uzbekistan, les baixades de pantalons als aeroports, la relació Traffic, mentir a l'assemblea de compromissaris amb la Fundació Francisco Franco i el cunyat, el que se n'hagin anat 14 dels 18 directius inicials per discrepàncies personals o aferrar-se al càrrec quan quasi 25.000 socis (un 60% dels que van votar) van dir que el millor era que marxés. Sí, el soci això també ho valorarà. Una herència dolenta la que Laporta deixa al seu dofí, sigui qui sigui.
