El president del Barça, Joan Laporta, ha declarat que es pensaria entrar en política, si el poble català necessita "líders i no màrtirs". A més, ha afegit que ell "de màrtir no té vocació" i que ja n'ha tingut prou amb la presidència del club. Les declaracions del president demostren fins a quin punt han arribat els deliris de grandesa en les que viu embolcallat.
Si s'analitza bé la frase és d'un grandiloqüència que esgarrifa. Ara ja no són només els seguidors del club. Ara, segons Laporta, hauria de ser Catalunya sencera qui li demani que l'ajudi i, sincerament, dona la sensació que es presenta com a "salvador de la pàtria". Cal dir una cosa, que no per repetida, deixa de ser cabdal: mentre Laporta sigui president del club hauria d'anar amb molt cura en les declaracions que fa de marcat tarannà polític. Ell com a personatge privat pot tenir la ideologia política que cregui convenient.: pot ser independentista, federalista o unionista, només faltaria, però mentre sigui president i representi al més alt nivell la institució, s'hauria d'abstenir de realitzar cap mena de declaració que no fes referència a l'entitat. El Barça és un club plural i en ella hi ha representades les més diverses tendències polítiques i el president ho és de tots els socis, tinguin la ideologia política que tinguin. Si és vol dedicar a la política, que ho faci. Hi té tot el dret, però que no aprofiti la plataforma mediàtica del Barça per la seva carrera professional o en altres àmbits, ves a saber, post presidencial. La sensació que dona és que Laporta no sap pair que se li acaba el mandat. No sembla assumir que la seva popularitat davallarà de manera inexorable, quan abandoni la presidència, perquè si alguna cosa la dirigir el Barça és popularitat. Davant d'aquesta situació, intenta realitzar declaracions que cridin l'atenció a la societat per reforçar el seu espai mediàtic. En certa manera reflexa aquella imatge de la "lenta angoixa dels peixos fora de l'aigua" que veuen com el seu temps s'escapoleix. La veritat és que resulta un tant patètic. L'altre dia va dimitir Joan Franquesa, un dels vicepresidents espiats, indicant causes personals. Cal ser generosos i no dubtar de la sinceritat dels motius explicats, però veien els antecedents de la junta resulten poc creïbles. Segons els mitjans de comunicació, les autèntiques raons són les importants discrepàncies que Franquesa tenia amb el president Laporta. Ja han dimitit quinze directius i de la junta inicial, aquella que havia d'acostar el club al soci, que havia de democratitzar-lo i millorar les formes, ja no queda quasi bé ni l'apuntador. Bé, sí, queda Laporta, però de fet, fa molt temps que per molts socis ja no és president, sinó un polític que circumstancialment ocupa la presidència del club i busca una sortida per dia demà de la presidència. Per cert, si el president creu que ha vegades ha estat martiritzat per ser president del club, que no pateixi tant. Els socis no volen que ningú pateixi tant "cruel" càstig. Ho podia haver deixat i no passa res. S'hagués acabat el seu patiment i hagués estat més feliç. Però de debò Laporta pensa que això s'ho creu algú?
