La feina del secretari tècnic del Barça està més qüestionada que mai. Més enllà dels resultats esportius, la seva tasca en la realització de fitxatges del primer equip pel que fa a la seva relació qualitat-preu resulta molt més plena d'obscurs que de clars. Els números de l'any passat i d'aquest resulten incomprensibles per qualsevol persona, però més esfereïdor resulta encara que aquest executiu tant ben pagat surti sempre absolutament net i caigui sempre de peu, com si res l'afectés.
Quan en una mena de neteja "stalinista" s'ha fet fora gran part dels càrrecs professionlas del club, a ell no li ha passat res. Tot i tenir l'equip dos anys en blanc, d'haver-se gastat 134,5 milions d'euros gastats i haver-ne ingressat només 36 en el mateix període. A més a aquesta pèssima gestió se li sumen algunes actituds personals absolutament indignes que justifiquen el replantejament de la feina d'una persona que el millor favor que li podria fer al Barça és marxar. Aquesta ha estat la tasca de Txiki, l'home que cobra mes d'un milió d'euros.
Dilluns, 16 de juny del 2003, Joan Laporta ha guanyat les eleccions el dia abans. Txiqui Beguiristain és l'home que s'ha de fer càrrec de la direcció futbolística de l'equip i és citat pel que serà vicepresident esportiu, Sandro Rosell, per debatre les línies que ha de seguir l'equip i les altes i baixes que s'han de donar. Però quina és la sorpresa quan a la reunió Txiki va acompanyat del seu assessor, Joan Patsy i dedica la major part del temps a discutir del seu contracte, fent especial menció als seus emoluments. Diumenge 31 d'agost del 2008 dia de tancament del mercat de fitxatges per la present temporada. Queden poques hores per les 12 de la nit i s'han de concretar diferents operacions que afecten als jugadors del filial, però Txiki no està; on està el basc? Està de vacances a les illes Canàries, com si el tema dels jugadors del filial no anés amb el màxim responsable esportiu del primer equip. Entre una data i l'altre han passat gairebé 5 anys, però les dos anècdotes mostren prou bé quina és la mentalitat d'aquest executiu tant ben pagat: primer m'arreglo tot el meu i després, només després, miraré si puc fer alguna cosa per l'entitat que em paga.
De Txiki Cruyff va dir que era un jugador "molt intel•ligent". Com a jugador ben segur que ho va ser, com a secretari tècnic els seus resultats són francament dolents. Aquest home, conegut en l'entorn com "l'home que no es mulla mai" o "el silenciós", presenta una fulla de serveis francament lamentable. Caldria fer un repàs alguna de les "gestes" més grans d'aquest professional:
LES QUATRE CANTADES 1) No volia Ronaldinho ni Deco. Era partidari de la triple A del València: Ayala, Albelda i Aimar (sí, sí, Aimar, no és cap broma). 2) Quan ha anat a buscar fitxatges més desconeguts, el resultat és esgarrifós: el central Mario, Maxi López (un fitxatge del que un dia parlarem més extensament), Gudjonshen, Pinto, Zambrota, Albertini i perquè no dir-ho, el mític Ezquerro. És possible que en cinc anys no s'hagi fitxat a cap desconegut i que doni bon resultat?
3) Quan ha fitxat jugadors de nom la relació-qualitat preu és més que discutible: 22 milions per Henry amb 30 anys, 27 milions per un lateral dret com Alvés o 16 per Abidal. Si això li afegim que no sap mai el moment de vendre (10 milions per Deco, 6 per Giovanni o els 15 que diuen a Milà per Ronaldinho semblen una broma de mal gust), potser el millor seria que deixes de tocar els diners del soci i si vol fer experiments amb euros que ho faci amb els seus. 4) I per Esports.cat el més greu: l'abandonament absolut de les seves funcions durant aquest dos anys que l'equip ha anat a la deriva. No ha fet res, però res de res. Ni una acció, ni unes paraules, ni una assumpció de responsabilitats. Les últimes declaracions llençant sobre Rikjaard de manera sibil•lina ("vàrem parlar amb ell", "li vàrem dir") tot el desastre de les dues darreres temporades són una mostra més del tarannà de tirar la pedra i amagar la mà. A ben segur que l'entrenador holandès tenia una part de responsabilitat, però més en tenia vostè que era el seu superior i encara més aquest president que el manté en el càrrec no vagi a ser que Cruyff s'enfadi. Tot abans que això, que "el mestre" (com li diu Laporta) perdi poder. Així va el club.
